No tindràs un iPhone en ta puta vida

Els qui tenim més d’una edat recordem com si fos ara un dels primers lemes del moviment per l’habitatge a l’estat: “No tindràs una casa en la teva puta vida.” Era cap allà al 2006, i a les catacumbes d’internet encara se’n pot trobar algun cartell ; a sota del reclam “Per un habitatge digne” s’hi anunciava el paquet “manifestació + acampada”. Doncs vint anys i un mes més tard, la història fa capicua: l’acampada ja hi és i després vindrà la manifestació, aquesta en el context d’una vaga general. La sensació és d’una mena que els independentistes coneixem bé: som on érem fa vint anys, però pitjor. Tanmateix, els qui el 2006 encara no havien nascut s’hi troben per primera vegada, i aquest món en semicol·lapse és l’únic que han conegut. Les últimes generacions de jóvens que es van poder procurar casa, com la generació dels seus pares, tenim la sensació que ens vam escapar d’un incendi just quan ja ens cremava la cua.